Una infantesa trencada
Em dic Elton Isaias Mulhui i vaig néixer el 1998. Soc fill d'Isaias Mulhui i Rosa Mabunda. Als sis anys vaig començar l'escola primària. Vaig tenir una infantesa feliç fins que, l'any 2009, quan cursava sisè, la mort del meu pare a causa de la tuberculosi va canviar per sempre la vida de la nostra petita família. Ens va deixar a mi, a la meva mare, que estava embarassada, i a la meva àvia.
Després d'aquella pèrdua, la meva mare va haver de redoblar els esforços i treballar de valent per tirar la família endavant. Malauradament, l'any següent, el 2010, va morir durant el part a causa d'unes complicacions. El meu germanet tampoc no va sobreviure. Perdre el pare, la mare i un germà en dos anys consecutius deixa un dolor que m'acompanyarà tota la vida.
L'àvia
La meva àvia es va fer càrrec de mi. Aleshores també vivia amb nosaltres un cosí, fill de la meva tia. La situació era cada vegada més difícil i depeníem de la terra per subsistir. La meva àvia, que sempre havia estat pagesa, cultivava verdures que després veníem per poder posar menjar a taula i reunir alguns diners per als llibres de l'escola.
Malgrat totes les dificultats econòmiques, ella sempre ens animava a continuar estudiant i feia tot el que podia perquè no haguéssim de deixar l'escola. Gràcies al seu esforç, i després de superar molts obstacles, vaig aconseguir acabar els estudis de secundària l'any 2016.
La Teresa
El juny de 2017 vaig conèixer una persona que canviaria la meva vida: la Teresa, que venia de Barcelona. Formava part d'un grup que havia arribat al meu poble amb el projecte solidari NEPP, destinat a ajudar infants orfes i en situació de vulnerabilitat.
Un dia, mentre repartien aliments i roba, vaig poder parlar amb ella. Li vaig explicar la meva història i li vaig dir que desitjava continuar estudiant i, si fos possible, anar a la universitat. Però la pobresa extrema en què vivíem feia que aquell somni semblés inabastable.
Vam continuar en contacte per WhatsApp. Sovint em preguntava si havia trobat alguna possibilitat de reprendre els estudis. La resposta sempre era la mateixa: no teníem els recursos necessaris. Aquell mateix any, el desembre de 2017, vaig patir una altra pèrdua molt dolorosa: la meva cosina va morir ofegada en un canal.
“Els vostres gestos tenen un efecte real i poden transformar la vida de persones com jo.”
El missatge que ho va canviar tot
L'any 2019, la Teresa em va dir que aviat rebria un missatge d'un professor de Geografia. Ella havia parlat de mi amb la seva mare, la Susana, cap d'estudis de l'Institut Joan Boscà, i la Susana ho havia explicat a Josep M., que impulsava projectes solidaris amb el seu alumnat. En aquell moment ja estaven ajudant una noia de Sierra Leone, l'Abi.
Al cap d'unes hores vaig rebre el missatge de Josep M. Després em va presentar a la seva classe i vaig conèixer els seus alumnes per videotrucada. Em va demanar informació sobre la carrera, la universitat i les despeses. Quan ho vaig explicar a la meva àvia, es va posar a plorar d'emoció.
Vaig enviar-li tota la informació sobre Enginyeria de Mines a la Universitat Catòlica de Moçambic, a Tete. No va passar ni una setmana abans que em confirmés que m'ajudarien. Vaig plorar de felicitat i vaig abraçar la meva àvia: finalment aniria a la universitat.
Tete, la universitat
Aleshores ni tan sols tenia un compte bancari. Josep Maria em va orientar perquè en pogués obrir un i rebre els diners per als estudis, el lloguer i les despeses quotidianes. A poc a poc, vam preparar el meu trasllat a Tete.
La primera vegada que vaig travessar la porta de la universitat vaig comprendre que la meva vida havia pres un nou rumb. El primer any vaig aprovar totes les assignatures. Durant el segon, Josep Maria em va presentar al seu nou grup de 3r d'ESO, i em va emocionar veure com nous alumnes s'implicaven perquè jo pogués continuar.
Vaig superar el segon, el tercer i el quart curs gràcies a l'alumnat, el professorat i les famílies de l'Institut Joan Boscà i, més endavant, de l'Institut Pedralbes i de l'Institut Escola Les Tres Fonts de les Corts.
Enginyer de Mines
Gràcies a les famílies de l'Institut Escola Les Tres Fonts i a la gent que va participar en la primera festa solidària a La Fatarella, vaig acabar l'últim any de carrera i vaig completar les pràctiques professionals. Ha estat un camí llarg, però ple d'aprenentatges, esperança i persones que han cregut en mi.
Agraïments
Josep Maria, vull dir-te una cosa de tot cor: per a mi ets part de la família. M'has acompanyat durant tot aquest camí, m'has orientat i m'has animat sempre que ho he necessitat. No t'imagines què significava llegir els teus missatges o sentir-te dir que confiaves en mi. Tot i que només ens coneixem per missatges i videotrucades, et sento molt a prop. A més, gràcies a tu he conegut l'Abi, que avui és gairebé una germana.
Gràcies a l'alumnat, al professorat, a les famílies i a tota la comunitat educativa dels instituts Joan Boscà, Pedralbes i Les Tres Fonts de les Corts. I a totes les persones de La Fatarella i d'altres llocs que heu seguit la meva història: sou molt importants per a mi.
Moltes gràcies. Khanimambo!
Elton Isaias Mulhui
«Khanimambo» vol dir «gràcies» en changana, una llengua del sud de Moçambic.